Com no hi ha una Baskerville “bona” ni una Didot “bona”. El que tenim avui a la nostra disposició són versions construïdes amb corbes de Bézier —o vectors— de models que considerem clàssics. Algunes estan fetes amb el criteri d’oferir una màxima fidelitat al model de metall original, d’altres estan fetes de bell nou però inspirades en les formes originals i d’altres són trasllats de models pensats per a fotocomposició o fetes a partir de dibuix amb pantògraf.
Encara que una lletra es digui Bodoni, no vol dir que sigui fidel als punxons que va fer Gianbatista Bodoni al segle XVIII. De fet, en aquest cas concret, si avui es publiqués una versió com els models originals, no ens agradaria gaire. Ja ens hem acostumat a la geometrització que se li va fer en els revivals moderns.
A partir de finals del segle XIX i fins no fa gaire era normal que cada gran foneria tingués la seva versió d’alguns classics més populars. D’aquí que avui tinguem, en d’altres, la Garamond Simoncini, la Stempel Garamond o la ITC Garamond, aquesta última considerada per molts com la “menys Garamond” de totes. O la Sabon, una lletra que no es diu Garamond però que és més Garamond que altres Garamonds. Modernament ha aparegut l’Adobe Garamond que el seu autor Robert Slimbach va dibuixar directament a partir de mostraris de Claude Garamond. Això ens portaria a pensar que, de totes les que tenim, aquesta seria la “bona”.
Segurament pel que fa a la fidelitat de l’obra original, si que l’és. Però si tenim en en compte que la lletra de Claude Garamond era una forma en metall que es transferia a través de la tinta per presió i que deixava cada vegada contorns rugosos diferents sobre el paper (ben diferent del que utilitzem avui), que Slimbach ha hagut d’inventar la majoria de caràcters que Garamond no va dibuixar per a completar el joc de lletres actuals, que la itàlica està basada en els models de Robert Granjon i que s’hi han afegit dos gruixos més a partir del pes original, quin senti té parlar d’”autenticitat”?
I encara més, si Claude Garamond va dibuixar diferents formes de lletres segons la mida, a quin cos hauríem d’utilitzar totes aquestes Garamonds per a que s’assemblessin a la lletra original? L’Adobe Garamond va ser dibuixada a partir de mostres del vraye parangonne, el que avui seria un cos 18. Té senti utilitzar-la avui a un cos 8?
En realitat les foneries ofereixen Bodonis, Caslons o Trajanes com a part del seu repertori tipogràfic però no ho fan amb la intenció de tenir la versió “bona” de cadascun d’aquets models ja que saben que les tècniques de reprodució han canviat, que el paper és diferent i que els usos de lletra avui van molt més enllà de la lletra de llibre.
Poques de les lletres que tenim avui segueixen veient-se com es veien quan s’imprimien en metall. Per exemple, tot i tenir el mateix dibuix, la Bembo impressa en metall es veia diferent de com es veu avui en offset. Avui potser és una lletra massa fina per a cossos petits. I lletres com la Goudy tenen massa detalls i una composició massa tancada per a la composició i la impresió dels llibres d’avui. Afortunadament, després d’alguns anys de canvis, han acabat apareixent lletres com la Minion que, encara que no intenten imitar cap càlssic, funcionen prou bé amb les tècniques de composició i impressió actual.
No pateixis per si la lletra que utilitzes no fa honor al nom que porta o si es un clàssic. L’important és que es deixi llegir de forma confortable, no que siguin la “bona”.