Quan decidim que una tipografia tingui un determinat un cos no estem adjudicant aquest valor a l’alçària de cap caràcter en concret, ni tampoc a una mitjana. El cos no és la mida de res que sigui visible. És només una referència a l’alçària de l’espai rectangular on s’encabeixen les formes de les lletres, una cosa que no veiem mai. O dit d’una altra manera, el pla d’on sobresortia la lletra en relleu dels antic tipus de metall. I la lletra, dins d’aquest rectangle pot ser petita, gran o —com passa en algunes fonts avui— fins i tot pot ultrapassar-lo.
Aquest és un sistema absurd i gens pràctic que, a sobre, es basa en un sistema mètric dels països anglosaxons i que no té una correspondència amb el sistema mètric decimal. Un sistema que s’hauria poguit canviar quan la tipografia va deixar de fer-se en metall però que hem arrossegat fins als nostres ordinadors.
Encara que dues fonts estiguin a un mateix cos, a vegades no es veuran de la mateixa mida. És cos és únicament una referència aproximada. Així que quan combinis dos tipus de lletra diferents en una mateixa línia és molt probable que hagis de modificar els cossos per a que semblin iguals. Si has de tractar text que està composat en majúscules i minúscules, convé que igualis les minúscules, que són més freqüents. Fixa’t en caràcters com la “x” que no té ascendents ni descendents. Si el text està composat en majúscules, iguala-les a partir de lletres que no tinguin corbes que sobresurtin com l’“O” o la “S”.