Quan ens mirem un tipus de lletra ens fixem en el gruix, els remats, etc. Característiques que marquen l’estil i que són importants en el moment de triar-la. Però hi ha tres aspectes més generals i més difícils d’apreciar i que són els que ens serveixen per a veure quin to tindrà la massa de text composat i quins tipus podem combinar entre si. Serveixen més per a valorar el text que no pas per la lletra. Són la mida de l’ull, el contrast i l’eix.
L’ull, més conegut per “alçada de la x”, és la mida de la minúscula respecte a la majúscula, sense comptar els ascendents i descendents. En línies generals, les lletres més antigues ténen l’ull més petit i les modernes el tenen més gran. Per combinar dos tipus de lletra en una mateixa línia de text acostuma a anar bé que tinguin un ull similar.
El contrast és la diferència de gruixos dins d’un mateix traçat. Les lletres romanes acostumen a tenir més contrast i les lletres de pal en tenen menys o gens.
I per últim l’eix és la línia que marca la simetria del contrast. En algunes lletres està inclinat a diferents graus i en d’altres és únicament vertical i horitzontal. Podem dir que aquesta és una de les difrències principals entre els tipus de lletra romana antics i els que es fan a partir de finals del segle XVIII.
Observar l’ull, el contrast i l’eix és més important que saber-se el nom de les parts de la lletra, una nomenclatura que apareix a tots els llibres de tipografia però que gairebé ningú utilitza. Ni els mateixos dissenyadors de lletres.